Cordills
i Calés

Un fatídic dia de setembre de 1912, dues grans famílies catalanes arriben a una boda que ningú esperava.Una família sembla venir de l'època de la Guerra dels Segadors, l'altra està arrelada al Noucentisme.Ambdues tenen secrets a preservar, a vegades fins i tot de si mateixes, i recel cap a l'altra. Ambdues busquen convèncer els nuvis que aquesta boda no pot passar sota cap circumstància. Ambdues han resat, en algun moment, a quelcom que no era Déu...Ambdues han intercanviat sang per alguna cosa...

• Instagram
• X
• Facebook

Els Cordills

El 1640 començà la guerra dels Segadors. Un matí gebrat del 1640, l'hereu dels Cordells i son pare partiren cap al front. S'endugueren l'aixada, la falç i una mula prima i esquerpa, l'única que tenien.Feia un mes, havien escorxat i salat el porc, per endur-se'n dins els farcells. Deixaren enrere dues gallines brunes, a la senyora de la casa, la jove promesa (indegudament embarassada) del noi, un número ja oblidat de quitxalla i uns avis que no tocaven quarts ni hores. I no tornaren mai.Aquesta no és la seva història.
La pobra senyora Esclarmunda Cordell es queda envoltada de boques a alimentar: marrecs ploraners, els seus sogres dements i una noieta pecaminosa que no és ni la seva sang. Al seu terreny angost entre dues muntanyes, dues gallines magres picotegen un hort que no creix. Passa fam. La Rovella Masvell, embarassada d'un nadó que ja no vol i ben lluny de la seva família, tira un anell sòrdid al riu. Passa pena.Fora del seu terreny, la guerra arrela a Catalunya i s'hi endinsa. Altres homes van al front, i les dones amb marrecs ploraners, les dones amb anells sòrdids, les dones amb gana i amb pena, teixeixen vincle i vel. Esclarmunda al capdavant, les dones d'un poble que ençà tenia nom teixeixen un cordill de la plaça a l'església i funden Cordell, on la guerra no arriba.Els marrecs creixen. Potser somien amb el front, però no hi van. Les mares, les àvies, han decidit. S'alcen edificis, es fa missa, es planten i recullen collites. Els dies es converteixen en anys i els anys en instants. S'aturen els rellotges.
En algun moment entre els moments que no passen, la Rovella juga a ser Helena de Troia. Fuig, o és raptada? És igual: Ha deixat una invitació sobre la taula de la saleta. I al passar per sota el cordill de Cordell, ha esberlat un impossible vel blanc tacat de sang roja i ha dut el món al poble altra vegada.I l'extensíssima família Cordell, cognom sobirà que ja no té res a veure amb el parentesc, fa l'únic que una família de bé pot fer durant una terrible guerra: els Cordells es vesteixen de diumenge i emprenen el llarg camí cap a la boda.

Els Calés

La llegenda dels Lledó començà amb el cotó. Just quan acabava la Guerra dels Segadors i mancaven mans per les feines els hi va néixer una criatura amb bona estrella i una boca d'or. Anomenaren Queralt al menut. Ell no va conèixer la sang a la terra, però si va créixer dins l'esqueix d'una família rompuda per la lluita. De l'ofici del cotó, el familiar, en va fer bon comerç sense ni tenir calés per una botiga. No li va fer falta tampoc.Ràpidament, van arribar les sedes, les terres i finalment els treballadors. Queralt va donar noves robes als estimats que vestien descosits. Va ser un dels homes que es va veure embolicat en la recuperació econòmica de casa seva, després de la ciutat i més endavant de Barcelona. El seu nom arribà primer als reis i després als compradors britànics. Bé se'n va assegurar que les seves fetes i estratègies arribessin als seus fills, als seus nets i renets.Els Lledó no van conèixer la fam. La descendència es passà la seva història fins a fer-la llegenda. Alçaren La Companyia de Filats de Cotó, enriquint-se amb la fabricació d'indianes. Vivien com reis, fins que en va néixer un amb cor d'or i ple d'innocència. El bon Climent era feble a l'amor i descuidà el comerç mentre formava família amb la seva estimada muller.Llàtzer Lladó va ser el primer de la família en sentir fam de feia gairebé dos segles. Tenia fam, li feia mal l'estómac de la buidor i li coïen les mans cada cop que el seu avi Climent li contava les llegendes de la família. La casa era buida de res que no fossin germans famolencs. Les arnes es menjaven les sedes dels llençols. Com podien tenir més els insectes que no ell? L'avarícia se'l menjava a ell.No va ser fins que a Llàtzer li arribà el nom de cap de família que la sort va canviar. La nova sort eren les fàbriques de cotó. Comerç amb Amèrica, vaixells estibats, joies. Vestits de dol, els Lledó recuperaren el llinatge i les sedes l'any 1868. La fortuna cobrí les masies i els excessos compensaren les nits que dormien prest per no sentir la gana d'or.Tan gran esdevingueren les cases que l'any 1910 Llàtzer tardà una setmana a notar la desaparició del seu hereu, el Gabriel. Varen saber d'ell en una invitació de noces amb una qualsevol de llinatge desconegut. S'haurien de vestir de gala si volien cap resposta.

• Instagram
• X
• Facebook

• Instagram
• X
• Facebook

• Instagram
• X
• Facebook

• Instagram
• X
• Facebook